jueves, 7 de febrero de 2013

Macrobiòtica: passada de moda?

(Article de Febrer pel diari La Barceloneta)

Va ser un “boom” als anys 80 a occident, i molt abans a orient, ha estat venerada per personalitats de diferents èlits, i els seus gurus són celebritats a wikipèdia. Però ara sembla que parlar de macrobiòtica sigui quelcom “demodé” i ha estat fortament qüestionada la seva salubritat. Tot i això, continua comptant amb nombrosos adeptes arreu del món, i les directrius dietètiques de les autoritats sanitàries internacionals s’apropen, cada cop més, als seus estaments.

I és que, fonamentada com està en filosofies mil·lenàries, no pot tractar-se d’una moda passatgera. Del grec “macros” (gran) i “bio” (vida) la macrobiòtica descriu tant el concepte de longevitat (llarga vida), com de la visió holística de la salut (vida gran). De  fet, s’atribueix al filòsof grec Hipòcrates, el pare de la medicina moderna, l’ús d’aquest terme per primera vegada al segle III a.c., en referència a directrius higièniques sobre els hàbits de vida, tot i que va ser el japonès George Ohsawa qui li va donar forma en termes moderns a començaments del segle XX, i el seu deixeble Michio Kushi qui la va popularitzar dins el sector dietètic, unes dècades després.

La macrobiòtica, tal i com l’entenem ara, es basa en la filosofia de la medicina tradicional xinesa, que descriu els fenòmens naturals (l’organisme humà entre ells) com un joc entre les forces Yin i Yang, presents a qualsevol manifestació de l’Univers. Aquestes precisen d’un equilibri entre elles per que hi hagi salut, i la vida pugui tenir lloc, sent l’objectiu de la macrobiòtica el equilibrar aquestes forces i, en darrer terme, preservar la salut i allargar la vida.


Això ho aconsegueix, d’una banda, intentant mantenir un equilibri dietètic, tot assegurant la ingesta de tots els grups d’aliments (carbohidrats, proteïna, greixos, vitamines i minerals), i valorant l’aportació nutricional d’aquests d’una manera qualitativa més que quantitativa, és a dir, no tant mesurant la quantitat de greixos que ingerim sinó la qualitat dels mateixos. D’altra banda, la manera de menjar (mastegant bé els aliments) i de viure (fer exercici, descansar) són fonaments bàsics d’aquest corrent dietètic que determinen l’estat de salut tant com la correcta combinació d’aliments.


Tot i això, es sol tenir una imatge molt poc atractiva de l’individu típic macrobiòtic, com aquella persona massa prima i amb cara de passar gana. La guerra freda occidental entre teories dietètiques pot ser responsable d’aquesta mala premsa, però també el fanatisme amb que alguns dels seus seguidors l’han dut a terme. Emperò, la macrobiòtica insisteix en que, més enllà de les normes que ella mateixa estipula, s’ha d’escoltar el cós i tractar cada organisme com un cas únic.

És potser per això que la macrobiòtica sembla haver cedit pas a la “dietètica energètica”, que es basa igualment en la filosofia oriental, però és totalment personalitzada i inclou aliments més propis de les nostres latituds, per aquells als qui se’ls fa massa estrany menjar algues. I ubica aquesta aproximació dietètica més enllà de les modes, i fa que menjar sa no ens soni a xino.



http://issuu.com/diaridelabarceloneta/docs/diari_de_la_barceloneta._febrer_2013